diumenge, 4 d’agost del 1991

IV PUJADA AL PORT DE SALAU

Organitzat per les dues seccions (occitana i catalana) del Cercle d’Agermanament Occitano-català (CAOC) i el Consell Cultural de les Valls d’Àneu, s’ha realitzat la IV Pujada al Coll de Salau, el diumenge 4 d’agost del 1991.

L’autocar provinent de Barcelona arribà, el dissabte 3, a Isil, per a dinar a l’Alberg, on es feren  els altres àpats. Ells allotjaments es repartiren entre l’Alberg d’Isil, una pensió a València d’Àneu i un camping d’Esterri d’Àneu.

Acompanyats per Jordi Carrera, d’Esterri, els barcelonins visitaren els entorns. Especialment interessant fou la visita a l’església de Son, amb el seu magnífic campanar romànic, acabat de restaurar.

També es visità les excavacions del castell de València d’Àneu i l’antic perímetre del poble vell.

L’endemà diumenge es partí amb dos jeeps des de la plaça d’Isil fins al final de la pista de muntanya. Des d’allí a peu fins al Coll. A tres quarts de dotze ja érem a dalt. Trenta jeeps més es concentraren també al final de la pista, que quedà bloquejada.

Una part dels occitans ja eren a dalt i d’altres arribaren a continuació. Els grups eren molt nombrosos i procedien de Salau, Foix, Agen, etc. i fins i tot hi havia vuit persones occitanes de Lió. Els occitans eren més de 100 persones. En total hi havia entre 400 i 500 persones en conjunt.

Tothom es portava el dinar i els occitans foren els primers en dinar, que foren imitats a continuació pels catalans.

Acabat el dinar, començaren els diferents actes. Primer es reuniren els organitzadors i les autoritats presents i donaren la benvinguda per aquest ordre:

ANTONI RICOU, Alcalde de l’Alt Àneu
Mr. DENAT, Alcalde de Conflents-Salau
ANNIE RIEU, Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Conflents-Salau
JOAN CIVAT, Alcalde d’Esterri d’Àneu
JORDI CARRERA, Representant del Consell Cultural de les Valls d’Àneu
ENRIC GARRIGA, Representant del CAOC català
CRISTIAN DUTHIL, Representant del CAOC occità

Els oradors parlaren sobre el fet i la significació d’una presència tan nombrosa de catalans i d’occitans (Ricou), sobre la reconstrucció de l’antic alberg en un centre d’estudis del Pirineu (Rieu), la conveniència de portar més gent l’any vinent (Civat), el significat simbòlic de la pujada com esforç per assolir la normalització de les dues llengües (Carrera), la superació dels dos centralismos, francès i espanyol, amb la creació de comunicacions a Salau, túnel i carretera, etc. (Garriga), superar el centralismo francès i “pujar” per la normalització de l’occità (Duthil).

A continuació els alcaldes de València d’Àneu i d’Esterri oferiren productes del Pallars als occitans i a  l’Ajuntament occità de Conflents-Salau. I aquest darrer oferí d’altres presents als ajuntaments catalans.

Per part del CAOC i del Consell Cultural, féu l’ofrena als occitans, Jordi Carrera. Per part occitana Bernat Molinier lliurà els productes occitans. Principalment eren vins, ratafia, formatges de cabra, d’ovella, pastes dolces, xocolata, torrons, etc.

A continuació Cristian Duthil i Bernat Moliner, amb sengles acordions, oferiren un recital de música occitana i de danses. Tingueren molt d’èxit les col•lectives. A continuació es cantaren cançons occitanes i el CAOC repartí la lletra de les cançons. El recital acabà amb les cançons del Boier, l’himne occità i l’himne català, “Els Segadors”. A continuació es féu la foto de tots els assistents i finalment un gran cercle per a cantar el “Cant dels Adéus”.

Cadascú inicià el descens per cada costat. Els barcelonins arribaren a Barcelona a 3/4 d’onze de la nit.


Enric Garriga Trullols

LA QUATRENA PUJADA AL PORT DE SALAU. RENCONTRE OCCITANO-CATALAN DEL DIMENGE (OC)

Me’n torni de la Quatrena Pujada al pòrt de Salau qu’es venguda, mai que mai, una ocasión de rencontre entre occitans i catalans, coma d’autras manifestacions de l’estiu. Mas l’originalitat d’aquela manifestacion es que se la cal ganhar per una marcha de tres oradas, dins la beutat salvatja dels Pirenèus dins lo Coserans ariegés, a partir dels mila mètres de nautor del vilatge de Salau (al fin fons de la ribièra del Salat que banha Sant Gironç), fins als dos mila mètres del Pòrt, refugi de les aglas. Es aquí que se tròban las sorgas del Salat.

Aquela pujada es pas tròp dura per qualqu’un de jove e qu’a de bonas cambas, e es pro de bon far per qualqu’un d’entrainat a la marcha per la montanha. Mas, quina susada jos lo solelh arderós d’agost!

Era lo tresen còp que montavi per aquela fèsta de l’amistat e sabi que pòdi totjorn comptar sus l’ajuda frairenala dels amics del Cercle Occitan de Fois.

- Bon ¡Va plan!, me diretz. Una marcha per la montanha, organisada per un Cercle occitan, mas… que de mai?

- Çò de mai es lo rescontre a la cima, qu’es la frontièra oficiala de “França” e Espanha”, entre d’una part los occitanistas e lors amics, e d’autre part los catalans venguts dels vilatges d’alentorn e sòcis del CAOC de Barcelona, lo Cercle d’Agermanament Occitano-Català, es a dire las amistats occitano-catalanas de l’autre costat.

Dins un poèma, Fernando Pessoa disiá: -“Qu’i van far lo mond que montan a la cima de las montanhas?.”

E ben nosautres, montam pendent tres oradas per resncontrar los catalans, frairejar, escambiar de presents, beure, manjar, cantar, dançar ambe eles e elas, mostrar que i a pas cap de frontièra entre occitans e catalans. Parlam de lengas tan vesinas que son sòrres.

Ongan, partits del Planhau Long, cap a nòu oras e mièja, foguèrem al pòrt a miègjorn e mièg, en passant pel Bòsc de la Cremada, pel Bòsc de la Laneta, per la Cabana de Porulh: tot aquò son de noms occitans que se pòdon legir sus la  mapa IGN blava de Conflens.

La montada se faguèt dins l’estrambòrd acostumat de nòstres amics del Cercle Occitan de Fois, abessonat ambe lo nòstre Cercle de Lion, “Un còp de mai”, representat ongan, e pel primièr còp, per uèch sòcis: las familhas Marqués, Nicolàs, Vieux, l’amic Vinhòla e vòstre prepausat per las escrituras: Miquèu Massal.

Qualques catalans foguèron plan estonats de veire de mond venguts de tan luènh (mai de sièis cents quilometres!) unicament per pujar a un pòrt de montanha pirenenc, a dos mila mètres! (Emai n’i aviá qu’èran partits lo jorn d’abans, lo dissabte, après lo trabalh de la matinada a la pòsta, a dóas oras de la vesprada, e que foguèron blocats dins los embotelhatges del “Bison futé”, del costat de Valença, Aurenja, Nimes, Montpelhièr, Narbona. Arribèron a Lobièras, luòc d’amassada ambe lo Cercle de Fois, a l’entorn de dètz oras del sèr!).

Una occitana respondèt als catalans: “Mas sèm venguts per vosautres! Per vos recontrar e far la fèsta!”

Vesètz qu’aquò es pas solament una pichona passejada mas tamben una istòria d’amor entre occitans e catalans!

Enfin, arribats a la cima del puèg, après lo darrièr “escalièr” de gigant”, trobèrem las parets dels vièlhs bastiments del refugi, cubèrtas de bandièras catalanas, occitanas, e d’una bandièra europèa. Mai de dóas cents personas èran a saussissotejar, cambajonejar, formatjonejar… e beure de bon vin vengut de Catalonha. (Apelavan aquò “Vin e messa”!). Los amics del Cercle de Foja prenguèron los acordeons amagats dins los sacs per far dançar aquel mond.

Dancèron de polcas, de rondèus, de farandolas, e tamben un “Cercle circassian”. Quina mescladissa e quin revolum per las aglas que nos agachavan!

Puèi foguèt l’ora dels discorses dels organisators de la Montada, del costat catalans coma del costat occitan. Perlèron los conses dels dos costats venguts per l’escasença e tamben los caps d’aquela manifestacion: los responsables del CAOC e l’amic Molinièr, responsable del Cercle occitan.

Ongan foguèron saludats los “valents lioneses” venguts de tan luènh en grope plan organisat. E lo vòstre servidor foguèt convidat a venir cantar al micrò d’una “sonò de manif” un pauc tremolanta qualques cançons occitanas. Tot lo mond tornèt prene en còr lo Se canta e Els segadors, imne catalan.

L’escambi dels presents –formatges, cambajons, botelhas de vins occitans e catalans- se faguèt dins los crits e los rires de la multitud amassada.

Las danças tornèron començar al son de l’acordeon dins l’envolada gaujosa de la joinessa; e las cantinas de “ratafia” e de “vin de messa” passèron de man en man e de boca en boca!

E tot lo mond cantèt lo Cant dels adieus dins una ronda giganta que cubrissiá tot l’espandi de la tombada del còl, per dessús la frontièra, per dessús totas las frontièras.

Puèi foguèt la partença vertadièra, cadun de son costat, cap a la siá val, als crits de: “Adieu-siatz, amics!”.

En davalant per las caminòlas de la montanha, me cantavi la cançon de Joan-Maria Carlòtti:

“Se siam pas mòrts, tornarem l’an que ven!
“Se siam pas mòrts, tornarem l’an que ven!

E non, que sèm pas encara mòrts!

E que tornarem, macarèl, per celebrar l’amistat, la fraternitat occitano-catalana!

En 1992 serà lo primièr dimenge d’agost, un còp de mai!

(E per un còp de mai de Liòn, lo Miquèu Massai que vos potoneja de tot son còr!

E aquelas montanhas, leu s’abaissaran)

Miquèu Massai
Cercle occitan de Lion “Un còp de mai”


ORGANITZADORS

Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) Barcelona
Comitat d’Afrairament Occitano-Catalan (CAOC) Foix
Consell Cultural de las Valls d’Àneu
Ajuntament de l’Alt Àneu
Comissió Pujada Coll de Salau, d’Alós d’Isil


COL•LABORADORS

Ajuntament d’Esterri d’Àneu
Consell Comarcal Pallars Sobirà
Diputació Provincial de Lleida
Associació dels Fallaires, d’Isil
Ajuntament de Salau-Conflents
Institut d’Estudis Occitans, de Tolosa
Club Occità del Fogal, de Foix
Associació Pro Túnel de Salau, de Sant Girons
Cercle Occità dels PTT, de Lió
Ostau Biarnès, de Pau
Escola Occitana d’Estiu, de Fumel